"(...)El vell es deia Beppo Escombriaire. En realitat, el seu cognom era un altre, però com que tenia l'ofici d'escombriaire i tothom li deia així, al final era ell mateix qui s'ho deia.
Beppo Escombriaire vivia en una barraca a prop de l'amfiteatre que s'havia fet amb maons, planxes de llauna i un sostre de cartró. Era tan baixet i anava tan encorbat que a Momo només li passava un tros.
Al damunt del cap, que era molt gros i sempre duia de gairell, tenia un floc de cabells blancs en forma de cresta, i el nas li aguantava unes petites ulleres.
Hi havia gent que pensava que a Beppo Escombriaire li faltava un bull. Era perquè, sempre que li feien alguna pregunta, es limitava a somriure i a no respondre res. Es quedava meditabund. Si la resposta li semblava innecessària, callava. Però quan li semblava que calia una resposta, es quedava rumiant. De vegades s'hi estava dues hores, d'altres passava un dia sencer fins que us contestava. Mentrestant, l'altra persona s'havia oblidat de la pregunta i els mots pronunciats per Beppo li semblaven una extravagància.
Momo era l'única que sabia esperar el temps que calgués i que entenia el que li deia. Sabia que, si ell es prenia tant de temps, només era per evitar de dir una cosa que no fos veritat. Perquè Beppo era del parer que tota la dissort d'aquest món prové de tantes mentides, tant de les premeditades com de les que es diuen sense voler per causa de les presses o de les inexactituds.(...)"
Momo. Michael Ende
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada